Comissió de Desenvolupament Sostenible, Regne Unit (24 d'abril de 2008)
UNA ECONOMIA EN ESTAT ESTACIONARI
Una
economia de creixement fallida i una economia en estat estacionari no són la
mateixa cosa; són alternatives molt diferents a les que ens enfrontem.
Herman E. Daly
Escola de Polítiques Públiques
Universitat de Maryland
College Park MD 20742 EUA
La Terra en el seu conjunt està aproximadament en un estat estacionari. Ni la superfície ni la massa de la terra estan creixent o disminuint, el flux d'entrada d'energia radiant de la Terra és igual al flux de sortida, i la importació de matèries des de l'espai és aproximadament igual a la exportació (les dues menyspreables). Això no significa que la terra sigui estàtica - en un estat estacionari hi poden haver una gran quantitat de canvis qualitatius , i sens dubte que n'hi ha hagut a la Terra. El canvi més important en els darrers temps ha estat l'enorme creixement d’ un subsistema de la Terra, anomenat economia, en relació al sistema total, l'ecosfera. L’enorme canvi des d'un mon "buit" a un mon "ple de coses" és veritablement "una cosa nova sota el sol", tal com el historiador JR McNeil ho anomena en el títol de seu llibre. Com més a prop s’acosta l'economia a l'escala planetària més s'haurà d'ajustar al comportament físic de la Terra. Aquest comportament és el d’un estat estacionari – un sistema que permet el desenvolupament qualitatiu però no el creixement quantitatiu agregat. Creixement significa més de la mateixa cosa, desenvolupament significa la mateixa quantitat d’una cosa millor (o si més no, d’una cosa diferent). El món natural que encara ens queda ja no és capaç de proporcionar les fonts i embornals necessàries per suportar el metabolisme productiu que requereix el manteniment de l'economia de grans dimensions actual i molt menys una economia que encara va creixent. Els economistes s'han centrat massa en l'economia del sistema circulatori i han descuidat l'estudi del seu sistema digestiu. El creixement del flux de primeres matèries i energia, significa empènyer més del mateix aliment a través d'un tracte digestiu cada vegada més gran, el desenvolupament significa menjar millors aliments i pair-los millors. Es fa evident que l'economia s'ha d'ajustar a les normes d'un estat estacionari - buscant un desenvolupament qualitatiu, però aturant el creixement quantitatiu agregat. L’augment del PIB suma aquests dos elements tan diferents.
Durant 200 anys hem viscut en una economia en creixement. Això fa que sigui difícil imaginar com seria una economia en estat estacionari (EEE) malgrat que la major part de la humanitat durant tota la seva història ha viscut en una economia en la que el creixement anual era insignificant. Alguns creuen que una EEE significaria la congelació sota la foscor de la tirania comunista. Altres diuen que les grans millores en tecnologia (eficiència energètica, reciclatge) són tan fàcils d’aplicar que faran que l’ajust sigui un divertiment.
Independentment de si serà fàcil o difícil, nosaltres hem d'intentar una EEE, perquè no podem continuar creixent i, de fet, l’anomenat creixement "Econòmic" ja s'ha convertit en un creixement “ineconòmic”. El creixement econòmic està fent fallida. En altres paraules, l'expansió quantitativa del subsistema econòmic augmenta els costos ambientals i socials més ràpidament que els beneficis derivats de la producció, fent-nos més pobres i no més rics, almenys en els països d’alt consum. I fins i tot de vegades, les noves tecnologies encara ho empitjoren. Per exemple, el tetraetil de plom va produir el benefici de retardar la detonació del motor d’explosió, però a costa de difondre un metall pesant tòxic a la biosfera; els clorofluorocarbonats ens van proporcionar el benefici d'un propel·lent i refrigerant no tòxic, però a costa de crear un forat a la capa d'ozó que ens protegeix de la radiació ultraviolada. Serà difícil de saber amb certesa si el creixement fa augmentar els costos més ràpidament que els beneficis mentre no ens prenguem la molèstia de separar costos de beneficis en la nostra comptabilitat nacional. En lloc d'això els agrupem tots com a "activitat" en el càlcul del PIB.
Els economistes ecològics han donat evidències empíriques de que el creixement ja és ineconòmic en els països d'alt consum (vegeu el ISEW índex del benestar econòmic sostenible, el GPI índex del progrés brut, la petjada ecològica, el índex de felicitat del planeta). Atès que els economistes neoclàssics són incapaços de demostrar que actualment el creixement, tant si es mesura en flux de primeres matèries i energia com en PIB, ens duu a a una situació millor en lloc d’empitjorar-la, és una arrogància cega per la seva part que segueixin predicant el creixement agregat com la solució als nostres problemes. Sí, segur que la majoria dels nostres problemes (pobresa, atur, degradació mediambiental) serien més fàcils de resoldre si fóssim més rics, però aquesta no és la qüestió. La qüestió és: realment el creixement del PIB ens farà més rics mai més ? no ens està fent ja més pobres?
En els països pobres el creixement del PIB encara pot fer augmentar el benestar, almenys si està raonablement distribuït. La pregunta a fer-nos és : què és el millor que els països rics poden fer per ajudar als països pobres? La resposta del Banc Mundial és que els rics han de continuar creixent tan ràpidament com puguin per proporcionar mercats per als pobres i acumular capital per invertir-lo en aquests països. La resposta del estat estacionari és que els rics han de reduir el creixement del seu flux de producció per alliberar recursos i espai ecològic per a l'ús dels pobres i han d’enfocar els seus esforços nacionals en el desenvolupament i les millores tècniques i socials que poden ser lliurement compartides amb aquests països.
L'estat estacionari concebut per l’economia clàssica considerava les dimensions biofísiques - la població i l’estoc de capital (tots els bens de producció i de consum durables) – com dades fixades i adaptava la tecnologia i els desitjos de les persones a aquestes condicions objectives. En canvi, ”l’estat estacionari” de l’economia neoclàssica (creixement proporcional de l’estoc de capital i de la població) considera dades fixades els desitjos i la tecnologia i s'adapta a les dimensions biofísiques mitjançant el creixement, ja que considera que els desitjos són il·limitats i la tecnologia és prou poderosa per fer el món efectivament infinit. A una un nivell més profund, la visió clàssica és que l'home és una criatura que, en última instància, ha d’adaptar-se als límits de la creació de la qual ell n’és una part (finitud, entropia, interdependència ecològica). La visió neoclàssica és que l'home, el creador, sobrepassarà tots els límits i pot refer la creació per adaptar-la a les seves preferències individualistes subjectives que es consideren l'arrel de tot valor. Al final, l'economia es converteix en un religió.
L'acceptació de la necessitat d'una EEE, tal com ho acceptaren John Stuart Mill i els altres economistes clàssics, ens permet imaginar a què podria assemblar-se. En primer lloc cal fer una advertència: una economia de l'estat estacionari no és una economia del creixement fracassada. Un avió està dissenyat per anar cap endavant. Si tracta de mantenir-se immòbil s’estavella. Concebre un helicòpter com un avió que fracassa en moure’s cap endavant no té sentit. És una cosa diferent, dissenyada per mantenir-se immòbil. De la mateixa manera, l’economia de l’estat estacionari no està dissenyada per créixer.
Seguint a Mill, podríem definir una EEE com una economia amb una població i un estoc de capital constants, mantinguda amb una taxa baixa de flux de primeres matèries que es manté dintre dels límits de capacitat de regeneració i d'assimilació de l'ecosistema. Això significa una taxa baixa de natalitat i equivalent a una taxa baixa de mortalitat, i una taxa baixa de producció equivalent a una taxa baixa d’obsolescència. Un flux de primeres matèries i energia baix significa una esperança de vida alta de la població i una alta durabilitat dels béns. De manera alternativa i més operativa, podem definir l'EEE amb el termes d'un flux constant de producció a un nivell sostenible (baix), amb una població i un estoc de capital capaços d’ajustar-se lliurament a qualsevol mida que pugui ser mantinguda per un flux de primeres matèries i energia començant per l'esgotament dels recursos i acabant per la contaminació.
Com es podria limitar el flux de primeres matèries i energia i, per tant, indirectament limitar els estocs de capital i població en una EEE? Com que l'esgotament dels recursos es localitza a la naturalesa de forma menys dispersa que la contaminació, els principals controls s’hauran de situar a l’origen de l’esgotament d’aquests recursos o a l’entrada del sistema. L'augment de preus dels recursos a l’origen de l'esgotament limita indirectament la contaminació, i força a totes les etapes posteriors del procés de producció a una major eficiència. Un sistema d'intercanvi de drets comercials limitat, basat en subhastes (cap-auction-trade system) aplicat als recursos bàsics esgotables , especialment als combustibles fòssils, podria ser molt eficaç, com també ho seria la reforma fiscal verda, sobre la que ens referirem més endavant.
Si hem d’ aturar el creixement agregat perquè és ineconòmic, com ho fem per lidiar amb la pobresa en l’ EEE? La resposta simple és mitjançant la redistribució – limitant el rang de desigualtat admissible, establint un mínim i un màxim d'ingressos. Quin és el rang apropiat per la desigualtat- la desigualtat que premiï les diferències i les contribucions reals i no que únicament multipliqui privilegis? Plató pensava que havia de ser de un factor de quatre. Les universitats, els serveis civils i militars utilitzen un factor de entre deu i vint. Al sector corporatiu d’EEUU el factor és de més de 500. Com un primer pas, no podríem tractar de baixar el rang general a un factor de, per exemple, cent? Cal recordar que ja no estem tractant d'oferir incentius massius per estimular el creixement (ineconòmic)! A més, com que ja que no estem tractant d'estimular el creixement agregat, ja no necessitarem gastar milers de milions en matèria de publicitat. En lloc de tractar la publicitat com un impost deduïble del cost de producció li hauríem d’aplicar un fort impost com a molèstia pública. Si els economistes realment creuen que el consumidor és sobirà llavors ha de ser obeït en lloc de ser manipulat, entabanat, assetjat, i enganyat.
El lliure comerç no seria possible en una EEE, ja que els seus productors necessàriament haurien de comptabilitzar els nombrosos costos al medi ambient i al futur que a les empreses estrangeres radicades en països amb creixement ara se’ls permet ignorar. Les empreses estrangeres guanyen en competitivitat no perquè siguin més eficients, sinó simplement perquè no paguen el cost de la sostenibilitat. Podria existir el comerç internacional regulat sota regles que compensessin aquestes diferències (les tarifes de compensació), de la mateixa manera, podria existir "lliure comerç" entre les nacions que en la seva comptabilitat dels costos interns estiguessin igual de compromeses amb la sostenibilitat. Podrien esperar que el FMI, el Banc Mundial, i la OMC estiguessin treballant en direcció cap aquests regulacions, però en lloc d’això es dediquen a impulsar el lliure comerç i la lliure mobilitat del capital (és a dir, la desregulació de comerç internacional). Protegir polítiques nacionals eficients d’ internalització de costos és molt diferent que protegir empreses ineficients.
La
qüestió del benefici mutu garantit en el comerç internacional i d'aquí la raó per mantenir-lo "lliure" es
basa en l’argument de Ricardo de l’avantatge comparatiu: pressuposa que alguns
bens produïts en un país resulten relativament més barats que la producció
d’altres en comparació als costos de producció en altres països. En
especialitzar-se segons el seu avantatge comparatiu, els dos països socis
comercials hi guanyen, independentment dels costos absoluts (un país pot produir
tots els béns més barats, però tot i així, es beneficiaria al especialitzar-se
en el que produeix més barat relativament i comerciant amb els altres béns). Això
és lògic, però igual que tots els arguments lògics, l'avantatge comparatiu està
basat en premisses. La premissa fonamental és que mentre que el capital (i
altres factors) es mou lliurement entre les indústries dins d'una nació, no es
mou entre nacions. Si el capital es pogués traslladar a l'estranger no tindria motius per
conformar-se amb un mer avantatge comparatiu a casa, sinó que buscaria l’avantatge
absolut: el cost de producció
absolutament més baix arreu del món. Per què no? Amb el lliure mercat el
producte podria ser venut a tot el món, incloent-hi la nació des de on ha sortit
el capital.
Encara que sens dubte hi ha beneficis globals comerciant amb les regles de l’avantatge absolut, no es garanteix el benefici mutu dels països, alguns hi podrien perdre. Aquí rau el problema. El FMI predica el lliure comerç sobre la base de l’avantatge comparatiu i ho ha fet durant molt de temps. Més recentment l'FMI ha començat a predicar l'evangeli de la globalització, que, a més del lliure comerç, significa lliure mobilitat del capital internacional- exactament el que l’avantatge comparatiu prohibeix! Quan els confrontem amb aquesta contradicció el FMI mou les mans suggerint que podríem ser uns xenòfobs, i canvia de tema. El FMI i el BM i la OMC es contradiuen ells mateixos en servei dels interessos de les empreses transnacionals. La mobilitat internacional del capital, juntament amb de lliure comerç, permet a les empreses escapar de la regulació nacional per al interès públic posant a uns països contra els altres. Atès que no existeix un govern global estan, en efecte, fora de control. El més proper que tenim a un govern mundial (FMI-BM-OMC) no ha mostrat cap interès en la regulació del capital transnacional per al bé comú. El seu objectiu és ajudar al creixement d’aquestes empreses, perquè el creixement es presumeix bo per a tothom – final de la història. Si el FMI volgués limitar la mobilitat del capital internacional per mantenir el món a resguard de l'avantatge comparatiu podria fer diverses coses. Podria promoure un temps mínim de residència per a les inversions estrangeres per limitar la fuga de capitals i l'especulació, podria proposar una petit impost a totes les transaccions de divises (impost Tobin) i, sobretot, podria fer reviure la proposta de Keynes de crear la “International Clearing Union” 1 multilateral que sancionés directament els desequilibris persistents en els comptes corrents ( tant dèficits com excedents) i, per tant, indirectament promogués l’equilibri en els comptes del capital de compensació reduint els moviments internacionals de capital.
Un problema rellevant en l’EEE és que la transició demogràfica cap a una població estable, que no creix, necessàriament porta cap a un envelliment de la població – més jubilats en relació a la població treballadora. L’ajust requereix, o be elevar el impostos, o be retardar l’edat de jubilació, o be reduir les pensions de jubilació. El sistema no està encara en "crisi" però aquests ajustaments són, sens dubte, necessaris per aconseguir la sostenibilitat. Per a molts països la immigració neta s'ha convertit en una font de creixement de la població major que el creixement vegetatiu. La immigració pot alleujar temporalment el problema de l’estructura d’edats, però la població en equilibri requereix que els naixements sumats als immigrants s’igualin a les defuncions sumades als emigrants. És difícil de dir què és més políticament incorrecte, si limitar el nombre de naixement o limitar la immigració. Molts prefereixen la negació de l'aritmètica a fer front a qualsevol de les dues opcions.
L’EEE també requereix una "transició demogràfica" de la població de productes cap a una vida més llarga, cap a uns béns més durables, mantinguts amb taxes menors de flux de primeres matèries. Una població de 1.000 cotxes que tenen una durada de 10 anys requereix una producció de 100 cotxes nous per any. Si els cotxes es produïssin per tenir una durada de 20 anys, només necessitaríem una producció de 50 nous cotxes per any. Per aconseguir que aquesta segona opció es vegi com una millora cal un canvi de perspectiva des de l'èmfasi en la producció com un benefici cap a l’èmfasi en la producció com un cost de manteniment. Si podem mantenir 1.000 cotxes i el seus serveis de transport per mitjà de la substitució de només 50 cotxes per any en lloc dels 100, sens dubte que hem millorat- el mateix estoc de capital donant el mateix servei amb la meitat de flux de producció. Malgrat això, la idea que la producció és un cost de manteniment que ha de ser minimitzat és un estranyesa per a la majoria dels economistes. Una adaptació en aquest sentit és el contracte de servei que arrenda el servei dels equips (que va des de catifes fins a fotocopiadores), que l'arrendador / propietari manté, recupera i recicla al final de la seva vida útil.
Encara que el principal objectiu de les reformes de la EEE és portar novament sota la disciplina de mercat els escassos recursos de servei i capital naturals i veritables competidors de la producció , no hem de passar per alt el problema oposat, és a dir, alliberar del recinte artificial del mercat, els béns que veritablement no rivalitzen amb la producció; Hi ha alguns béns que per naturalesa no competeixen amb ningú i que , per tant, han de ser alliberats del il·legítim recinte tancat del sistema de preus. Em refereixo especialment al coneixement. El coneixement, a diferència del flux de producció, no es divideix quan es comparteix, sinó que es multiplica. Una vegada que el coneixement existeix, el cost d'oportunitat de compartir-lo és zero i, per tant, el seu preu d'assignació de recursos hauria de ser zero. L'ajuda internacional al desenvolupament hauria de prendre cada vegada més la forma de coneixement lliure i activament compartit, juntament amb petites donacions i cada vegada menys la forma de grans préstecs que meriten interessos. Compartir coneixement té pocs costos, no crea deutes impagables i augmenta la productivitat dels factors veritablement escassos i competidors de la producció. El coneixement existent és el més important imput per a la producció de nous coneixements, i mantenir-lo artificialment escàs i car és pervers. Els monopolis de patents (també coneguts com "drets de propietat intel·lectual ") s’haurien de donar per menys" invents ", i per menys temps.
Què passaria amb la taxa d'interès en una EEE? ¿ Sense creixement no cauria a zero ? No és probable, perquè el capital seguiria sent escàs, encara hi hauria una preferència temporal positiva i el valor del total de la producció encara podria augmentar sense creixement del flux de producció física, com a resultat d'un desenvolupament qualitatiu. La inversió en millores qualitatives pot produir un increment de valor a banda del interès que pugui generar. De totes maneres, la productivitat del capital segurament serà menor sense un creixement en el flux de producció, de manera que es podria esperar que les taxes d'interès, tot i no ser nul·les, baixessin en una EEE.
Podria ser possible tenir millores qualitatives (per exemple, en l’augment de l'eficiència) indefinidament i donar com a resultat un creixement indefinit del PIB ? Això significaria que el PIB seria cada vegada menys intensiu en l’ús de materials. Els ambientalistes serien feliços perquè el flux de materials no creixeria, els economistes serien feliços perquè el PIB creixeria. Crec que aquestes millores haurien de ser impulsades tant com es pogués, però fins quan seria possible impulsar-les. Pensem que els sectors de l'economia que generalment són considerats més qualitatius, com ara la tecnologia de la informació, resulten tenir, amb una inspecció més profunda, una base física important, incloent-hi uns quants metalls tòxics.
A més a
més, si l'expansió ha de ser deguda principalment als països pobres, ha d’estar
composta dels béns que els pobres necessiten -
roba, abric i menjar al plat, no de deu mil receptes a Internet. Com que
cada vegada més una major proporció del
PIB procedeix de sectors menys intensius en materials, els termes dels tractes
comercials entre bens de més i menys intensitat
material es mouran en contra dels de menor intensitat material, limitant d’aquesta
manera els incentius per a la seva producció. Fins i tot els proveïdors de serveis
d'informació gasten la major part dels seus ingressos en cotxes, cases i viatges
en lloc de en productes immaterials o
d’altres manipuladors de símbols.
Es pot mantenir la plena ocupació amb l’EEE ? Aquesta és una pregunta difícil, però per ser justos cal preguntar-se també si es pot aconseguir la plena ocupació en una economia del creixement impulsada pel lliure comerç, pràctiques de deslocalització, immigració fàcil, mà d'obra barata, i automatització generalitzada. En una EEE el manteniment i la reparació prenen més importància. Ser més intensius en treball en comptes de dedicar-se a fer nova producció i protegir-se més de la deslocalització, són serveis que poden oferir més ocupació. I encara pot ser necessari un replantejament més radical sobre la manera en que la gent guanya els ingressos. Si l'automatització i la deslocalització de llocs de treball incrementa els beneficis però no els salaris, aleshores el principi de la distribució dels ingressos mitjançant el treball es fa menys defensable. Una solució pràctica (afegida a la desacceleració de l’automatització i de la deslocalització) pot ser tenir una participació més àmplia en la propietat de les empreses, d’aquesta manera les persones obtindrien ingressos mitjançant la seva participació en el negoci en comptes de fer-ho mitjançant l'ocupació a temps complet. Així, el beneficis derivats del progrés tècnic s'haurien de rebre en forma de més temps lliure en lloc de més producció - una possibilitat llargament esperada , però a penes feta realitat.
Quin tipus de sistema fiscal s'ajustaria millor a una EEE? La reforma fiscal ecològica ja mencionada, proposa canvis en la base imposable que s’allunyen del concepte del valor afegit (els ingressos obtinguts pel treball i el capital), i van en direcció cap a allò sobre el que s'afegeix valor , altrament dit, el flux de primeres matèries i energia; preferentment en el punt de l’esgotament (a la boca de la mina o del pou, el punt de "explotació" del sòl). Molts estats tenen impostos d'explotació. Gravar l'origen i el punt més estret del flux del procés de producció indueix a un ús més eficient dels recursos tant en la producció com en el consum i facilita el seu control i la recaptació. Gravar el que desitgem menys (esgotament i contaminació) i deixar de gravar el que més volem (ingressos, valor afegit), sembla raonable - com l’eslògan que diu, "grava els mals no els bens ". La reforma podria ser neutre ens els ingressos i gradual en l’aplicació. Començant per exemple a renunciar a x € de la recaptació del pitjor tribut que tinguem i al mateix temps recaptar x € a través del impost al millor recurs que podríem concebre. Durant el següent període ens desfaríem del segon pitjor impost i el substituiríem per el impost al segon millor recurs, etc. Aquesta política elevaria els preus dels recursos i induiria a l’eficiència en el seu ús. La regressivitat d’aquest impost sobre el consum podria ser compensada mitjançant la utilització de forma progressiva dels ingressos recaptats o mitjançant la imposició de límits en el rang d’inequitat del que ja hem parlat i també pel fet que la màfia i altres tramposos dels antics impostos sobre la renda ara haurien de pagar. Els sistemes d'intercanvi de drets comercials limitats de certes primeres matèries, basat en subhastes “Cap-auction–trade systems” , també augmentarien els ingressos dels governs. Aquests ingressos procedents de subhasta també es podrien distribuir de forma progressiva.
La EEE podria suportar l'enorme superestructura de finances construïda al voltant de les expectatives de creixement futur? Probablement no, ja que les taxes d'interès i les taxes de creixement serien baixos. La inversió anirà destinada principalment a la reposició i a la millora qualitativa. Probablement hi haurà una contracció saludable de l’enorme piràmide del deute que se sustenta en un equilibri inestable sobre l’economia real amenaçant de fer fallida. A més, l’EEE podria beneficiar-se allunyant el nostre sistema bancari de les reserves fraccionàries actuals cap a l’exigència de reserves del 100%.
Un cent
per cent de les reserves tornaria a posar les nostres provisions de diner sota el control del govern en lloc de
la banca privada. Els diners serien de veritable utilitat pública, més que no
pas el subproducte dels préstecs
comercials a la recerca de creixement.
Sota l'actual sistema de reserves fraccionari l'oferta monetària s'expandeix
durant els períodes d’expansió i es contreu
durant els períodes de recessió reforçant així la tendència cíclica de l’economia. El
benefici (privilegi) de crear el diner nou (a un cost insignificant), de ser el
primer en gastar-lo i de rebre el seu valor de canvi íntegre
correspondria al sector públic en lloc del privat. El requeriment de les
reserves, que el Banc Central manipula de totes maneres, podria anar-se
augmentant gradualment des dels nivells molt baixos actuals fins al 100%. Els bancs comercials farien els
seus guanys mitjançant la intermediació financera ( prestant els diners que els
seus clients han estalviat) i també mitjançant
la minuta per la prestació de
serveis de control del comptes, en lloc de concedir préstecs amb interessos de diners
que ells creen del no-res.
Prestar només els diners que veritablement han estat estalviats per algú restableix l'equilibri clàssic entre l'abstinència i la inversió. Aquesta disciplina extra en préstecs i emprèstits probablement previndria dels desastres com la crisi actual derivada de "hipoteques d'alt risc". Les reserves del 100% estabilitzarien l'economia i a la vegada frenarien l’apalancament del crèdit, que té similituds amb el crèdit Ponzi, conegut com a frau piramidal.
L’EEE no hauria de tenir un sistema de comptabilitat nacional d'ingressos, PIB, en el que mai hi ha res que resti. Idealment hauria de tenir dos comptabilitats, una per mesurar els beneficis del creixement econòmic en la seva dimensió física i l’altre per mesurar els costos d'aquest creixement. La nostra política hauria de ser la de deixar de créixer quan els costos marginals s’igualen als beneficis marginals. Si volem mantenir el concepte d’ingrés nacional únic, hauríem d'adoptar el concepte d’ingrés del economista i premi Nobel JR Hicks, definit com la màxima quantitat que una comunitat pot consumir en un any, tot i mantenint la capacitat de produir i consumir la mateixa quantitat l'any següent. En altres paraules, el ingrés és la màxima quantitat que es pot consumir mantenint la capacitat productiva (el capital) intacta. Qualsevol consum de capital, artificial o natural, s’ha de restar del còmput dels ingressos. També s’ha d’acabar amb l’asimetria de sumar al PIB la producció d'anti-mals sense abans haver restat la producció dels mals que van causar la seva necessitat. Fem notar que la concepció d’ingrés de Hicks és sostenible per definició. La comptabilitat nacional en una economia sostenible ha de tractar de d’aproximar-se al concepte d’ingressos de Hicks i ha d'abandonar el concepte del PIB. La correcció de la mesura dels ingressos en el PIB és menys ambiciosa que convertir-lo en una mesura de benestar que ja hem comentat anteriorment.
La lògica de l’EEE es veu reforçada per la recent investigació d’economistes i psicòlegs que arriba a la conclusió que la correlació entre els ingressos en xifra absoluta i la felicitat s’estén només fins a cert llindar de "suficiència" i més enllà d'aquest punt només les diferències relatives dels ingressos influeixen en l’autoavaluació de la felicitat. Aquest resultat sembla que es manté tant per a les dades transversals (comparació de països rics amb pobres en una data determinada) com per a les sèries temporals (comparació d'un mateix país abans i després d'un creixement d’ingressos significatiu). El creixement no pot fer augmentar els ingressos relatius de tothom. El guany de benestar de les persones que han tingut increments relatius d'ingressos com a conseqüència del creixement es veu compensat per la pèrdua de benestar d'altres persones que han patit una caiguda relativa dels seus ingressos. I si els ingressos de tothom augmentessin proporcionalment, no hi hauria cap augment relatiu d’ ingressos per a ningú i, per tant, ningú se sentiria més feliç. El creixement es converteix en un carrera d'armaments entre dos bàndols en la qual cadascun d’ells cancel·la els beneficis de l’altre. Un corol·lari feliç és que per a les societats que ja han assolit la suficiència, moure’s cap a una EEE pot costar molt poc en termes de pèrdua de felicitat. La " impossibilitat" política d'un EEE pot ser menys impossible del que anteriorment hagués pogut semblar.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
1. La International Clearing Union era la
institució proposada per l'economista britànic John Maynard Keynes com a
alternativa mundial al sistema de Bretton Woods proposat pels Estats Units. Amb el seu
pla, Keynes volia assegurar una balança comercial equilibrada entre països per
evitar la situació de països deutors i creditors. Volia establir un mecanisme que obligués als
països creditors a gastar l'excedent obtingut de la balança comercial a les
economies dels països deutors, per així restablir l'equilibri de la balança
comercial.
Keynes va
proposar la creació d'una nova moneda internacional i neutral, el Bancor, i
d'una nova institució, la Internacional Clearing Union. Totes les transaccions
comercials internacionals es saldarien en Bancors i cada país tindria un compte
amb la ICU. Els països estarien obligats a mantenir un compte zero amb la ICU,
és a dir sense que les seves exportacions totals superessin les seves
importacions ni viceversa, amb una balança comercial equilibrada. El compte en
Bancors amb la ICU seria convertible a la moneda nacional mitjançant un tipus
de canvi fix però modificable.
Referències bibliogràfiques de Herman Daly
Herman E.
Daly – 1997
Beacon
Press
|
Herman E.
Daly – 1999
Edward
Elgar Publishing Limited
La
Economia en un mundo repleto
Herman E. Daly
Investigación y Ciencia, Noviembre 2005
|
Herman E.
Daly – 2008
Edward
Elgar Publishing Limited
|
Herman E.
Daly, Joshua
Farley - 2010
|
Island Press
