Traducció de l’article de Peter A.
Victor, 2008 Redefining Prosperity Project Confronting Structure – Achieving Economic Sustainability Managing without Growth
L’autor crea un model matemàtic per simular diferents escenaris de futur i compara què és el que podria succeir al
Canadà en tres situacions bàsiques: Nº 1 una economia que continua fent el de sempre; Nº 2 una economia sense creixement econòmic i sense
cap aplicació de mesures especials per contrarestar els efectes negatius que
això comporta i Nº 3 una economia amb un creixement baix o nul acompanyat de mesures polítiques per contrarestar els efectes negatius
descrits en la situació Nº 2 . El model
parteix de les dades actuals de l’economia canadenca i estudia el procés
fins el 2035.
La importància d’aquest estudi és que el model es pot aplicar a les economies d’altres països, especialment els occidentals i que , per tant, pot ajudar a
entendre i a debatre quines accions polítiques s’haurien d’aplicar per
aconseguir una situació econòmica que sense créixer pogués tenir nivells d’atur i de pobresa molt baixos
i mantenir l’estabilitat en els
principals paràmetres econòmics.
Peter
A. Victor 24 abril 2008
Redefinició del Projecte de Prosperitat
Fent Front a l'Estructura – Aconseguint la Sostenibilitat Econòmica
Gestió Sense Creixement1
Peter
A. Victor
Professor
d'Estudis Ambientals
Universitat
de York, Canadà
Introducció
Després de la guerra mundial, l’objectiu del creixement econòmic va esdevenir l’objectiu general de la política econòmica dels governs de tot el món, una posició que es manté fins al dia d'avui, fins i tot entre els països més desenvolupats. (OECD 2008). Per raons que ja s’estan explorant en altres aspectes del projecte de redefinició de la prosperitat, és temps de reconsiderar la confiança en el creixement econòmic per crear ocupació, generar ingressos creixents per als serveis públics sense augmentar els impostos i per a l’obtenció de beneficis per part de les empreses, la competitivitat internacional i la inversió.
Temes similars als descrits s’han estudiat en el context canadenc. (Rosenbluth
i Víctor de 2004; Víctor i Rosenbluth 2007;Víctor 2008). Aquest estudi presenta una característica distintiva que és l'ús de LowGrow, un model de sistemes interactius de l'economia canadenca dissenyat específicament per respondre a la pregunta: podem
tenir plena ocupació, ausència de pobresa, equilibri fiscal i reducció d’emissions d'efecte hivernacle sense haver de dependre del creixement econòmic?
Aquest article comença amb una breu descripció de LowGrow i algunes
simulacions il·lustratives de baix / no creixement que estan directament relacionades amb els temes més rellevants sobre la redefinició del Projecte Prosperitat. Segueixen uns breus comentaris sobre les orientacions polítiques extretes a partir de les simulacions i finalitza amb una consideració més detallada sobre l'ocupació en una economia de creixement baix/nul i sobre la generació d'ingressos per als serveis públics.
Explorant el baix creixement i el no creixement a Canadà mitjançant LowGrow
LowGrow és un model quantitatiu aplicat a l'economia canadenca i dissenyat per facilitar l'exploració de diferents hipòtesis, objectius i mesures polítiques. La Figura 1 mostra l'estructura simplificada de LowGrow. La demanda agregada (macro) es determina normalment com la suma de la despesa de consum (C), despesa d'inversió (I), la despesa pública (G), i la diferència entre les exportacions (X) i importacions (I). El total de la seva suma representa el PIB mesurat com a despesa. Per a cada un d'aquests components del model hi ha un equació diferent. Aquest model s’ha calculat amb les dades del Canadà des de 1981 a 2005 aproximadament i en funció de la variable.
La
producció econòmica s’estima per una funció de producció Cobb-Douglas a on la funció macro de l'oferta depèn del
treball (L) i el capital utilitzats (K). La variable temps (t)
representa els canvis en la productivitat deguts a les millores en la
tecnologia, habilitats de treball i organització. La funció de producció es
mostra com la oferta macro a la part
inferior de la figura 1, la qual estima el treball (L) i el capital (K) necessaris
per a produir el PIB i que, a la vegada,
permeten els canvis en la productivitat
a través del temps.
Hi ha una segona relació important entre la demanda agregada i la funció de producció. Les despeses d'inversió (menys l’amortització) que formen part de la demanda agregada, se sumen a l’estoc de capital que veu incrementada la seva la capacitat productiva. A més, capital i treball esdevenen més productius en el transcurs del temps. D'això es desprèn que, en igualtat de condicions, sense un augment de la demanda agregada aquests increments de capital i de productivitat redueixen l'ocupació. És necessari, per tant, el creixement econòmic (és a dir, l’augment del PIB) per evitar el increment d’atur com a conseqüència de l'augment de la capacitat productiva.
A LowGrow la població es determina exògenament la qual cosa permet escollir entre les tres projeccions estadístiques canadenques. La població és també una de les variables que determinen les despeses en consum a l'economia. A LowGrow la força del treball ( població activa) s'estima en funció del PIB i la població.
 |
Figura 1
L'estructura d'alt nivell de
LowGrow
Font: Víctor 2008
|
A LowGrow no existeix un sector monetari. Per simplificar, s'assumeix que el banc central de Canadà regula l'oferta de diners per mantenir la inflació a un nivell proper al 2% anual. LowGrow inclou un conjunt exògen de taxes d'interès que es manté constant a cada iteració del model. Un cost més alt del crèdit desanima la inversió que, a la vegada, redueix la demanda agregada. També eleva el cost governamental per pagar el deute públic. El nivell dels preus no està inclòs com una variable a LowGrow, encara que el model adverteix de les pressions inflacionàries quan l'atur cau per sota del 4% (plena ocupació efectiva a Canadà).
LowGrow inclou característiques que són particularment rellevants per
explorar el creixement econòmic baix/nul. Inclou les emissions de diòxid de
carbó i altres gasos d'efecte hivernacle, un impost per el carboni, un submodel forestal, una
provisió de redistribució dels ingressos i una mesura de la pobresa mitjançant l’índex de pobresa humana
de les Nacions Unides (es a dir, l'IPH-2 per a països de l'OCDE. Consulteu el programa 2006 per al Desenvolupament de
les Nacions Unides). LowGrow permet fons
addicionals sobre la despesa en salut i
en programes de reducció de l'analfabetisme d'adults (ambdós inclosos en
l'IPH-2) i estima el seu impacte sobre
la longevitat i l'alfabetització d'adults amb les equacions extretes de la
literatura.
A través de les simulacions de
LowGrow es poden estimar les implicacions dels canvis en la despesa pública a través
d'una varietat de polítiques fiscals, entre elles: la variació del percentatge
anual de la despesa pública que pot
variar en funció del temps i de l’equilibri pressupostari. LowGrow fa un
seguiment de la posició fiscal global dels tres nivells de govern de forma
conjunta (federal, provincial i
municipal) mitjançant el càlcul del total d’ingressos i despeses i estimant el
pagament del deute basat en el registre
històric. A mesura que el nivell d'endeutament del sector públic disminueix, la
ratio dels impostos sobre els ingressos
personals i els beneficis també disminueix automàticament en el model de
LowGrow, cosa que en línies generals és
coherent amb la política que duu a terme
el govern de Canadà.
A LowGrow, com a l'economia que
representa, el creixement econòmic és degut a la inversió neta que es suma als actius
productius, al creixement del mercat laboral, a l’augment de la productivitat,
al creixement de la balança comercial neta, al creixement de les despeses del
govern i al creixement de la població. Mitjançant la reducció de les taxes de
creixement de cada un d'aquests factors per separat o combinats es poden
investigar escenaris de baix/ no creixement.
Fer el
de sempre (business as usual)
És convenient començar a
analitzar els escenaris de baix creixement i no creixement establint un cas
base caracteritzat per l’absència d'intervencions polítiques. Aquest és el
cas “business as usual”, “fer el de
sempre”, il·lustrat a la Figura
2.
 |
Figura 2
Fer el de sempre
Font: Victor 2008
|
A l’escenari “fer el de sempre”, en el
període estudiat que va del inici de 2005 fins al 2035, el PIB real per càpita augmenta en més del doble, la taxa d'atur s'eleva i després cau fins
acabar per sobre del seu valor inicial,
la ràtio entre el deute públic i el PIB disminueix en gairebé un 40% ja que els governs canadencs continuaran tenint excedents pressupostaris, L’índex de pobresa
humana augmenta, en gran part a causa de
l'augment previst del nombre absolut de persones desocupades i les emissions de gasos d'efecte hivernacle
augmenta en gairebé el 80%.
Un
desastre sense creixement
El creixement econòmic és desitjat
no només pel que ofereix en termes d'augment del nivell de vida
sinó també pel temor del que podria passar si l’economia moderna decidís
desenganxar-se del creixement deliberadament. Aquests temors estan ben
fonamentats. A l’economia moderna tant les seves institucions públiques, privades
o sense afany de lucre, com els ciutadans de forma individual, confien en el creixement. L' esperen, fan plans comptant amb ell i
creuen en ell. Adaptar-se a la
vida sense un creixement econòmic podria ser una experiència punyent i podrien anar malament
moltes coses tal com es mostra a la figura 3. En aquest escenari, cap al
2030, el creixement del PIB per càpita arribaria a cero eliminant el creixements
en la despesa pública, la productivitat
i la població i aconseguint
una inversió neta igual a cero i un
equilibri en el saldo de la balança comercial durant un període de temps
començant al 2010.
S’observa que el PIB per càpita creix
lleugerament fins que tots els factors que contribueixen al creixement desapareixen i després torna a caure al mateix nivell de començaments
del 2005. Mentre, la taxa d'atur
literalment sortiria de gràfic,
provocant un dramàtic augment de la pobresa. Certament, la misèria humana que comporta aquesta situació s’ha d’evitar a tota costa.
 |
Figura 3
Un desastre sense creixement
Font: Victor 2008
|
Un millor escenari de creixement
baix/nul 2
Amb LowGrow es poden examinar una àmplia gamma d'escenaris de baix creixement i de no creixement. Alguns no són molt millors que el desastre sense creixement que acabem de descriure , però d’altres prometen més. Un escenari prometedor és el que es mostra a la figura 4.
En comparació amb l'escenari
“fer el de sempre”, el PIB per càpita creix més lentament,
estabilitzant-se al voltant de 2028,
moment en què la taxa d'atur és del 5,7%. La taxa d'atur segueix disminuint
fins a un 4.0%
al 2035. Cap a l'any 2020 l'índex
de pobresa disminueix del 10,7 fins al 4,9 i s’estabilitza. Aquest és un
nivell sense precedents internacionals.
La ràtio deute/PIB disminueix fins a
prop del 30% i es manté a aquest nivell fins el 2035. Les emissions
d'efecte hivernacle són a l‘inici de 1035 un 31% inferiors a les del 2005 i un 41%
inferiors a les del seu punt culminant
al 2010. Aquests resultats s’obtenen
desaccelerant el creixement de
les despeses públiques, la inversió neta i la productivitat, amb un saldo
positiu de la balança comercial neta, el
cessament del creixement de la població, una reducció de la jornada de treball,
l’aplicació d’un impost neutral sobre el carboni, i l'augment de la despesa
governamental en programes contra la pobresa, d'alfabetització d'adults i de la
cura de la salut.
 |
Figura
4
Un
millor escenari de baix/ no creixement
Font:
Víctor 2008
|
Direccions
polítiques per a un escenari de creixement
baix/nul
El contrast entre els escenaris
de les figures 3 i 4 és impressionant i, naturalment, planteja preguntes sobre el que fa la diferència. L’escenari “desastre sense creixement” es basa en
l'eliminació sistemàtica de tots els factors representats a LowGrow que
contribueixen al creixement sense cap tipus d'ajust compensador. L’escenari de
“Un millor escenari de creixement
baix/nul” resulta de l’aplicació d'una
àmplia gamma de mesures de polítiques, algunes
més controvertides que altres , que requeririen transformar l’escenari
de “fer el de sempre” de la fig. 2 al tipus d'escenari il·lustrat a la figura 4. En resum, aquestes mesures de
política inclouen:
- Inversió: reducció de la inversió neta. Canvi de la inversió en béns privats cap a béns públics a través de canvis en els impostos i les despeses.
- Força de treball: estabilització a través del canvi en l'estructura d'edats de la població i l'estabilització de la població.
- Població:estabilització a través de canvis en la política de migració
- Pobresa: “trickle down” (degoteig)* reemplaçat per programes enfocats contra la pobresa i adreçats als determinants socials de la malaltia i a garantir un suport més directe als ingressos.
- Canvi tecnològic: més lent, més discriminador, més preventiu que no pas “end of pipe” ( final de canonada)**, a través de l'avaluació de tecnologies i canvis en l'educació de científics i enginyers.
- Despesa pública: una disminució de la taxa de creixent de la despesa.
- Comerç: una balança comercial neta positiva i estable (i diversificació dels mercats).
- Jornada de treball: més curta, més lleure mitjançant canvis en la remuneració, l'organització del treball i de la jornada laboral estàndard i polítiques actives del mercat de treball .
- Gasos d'efecte hivernacle: Ingressos a partir d’un impost neutral sobre el carboni.
Per
complementar aquestes polítiques:
- Consum: Més béns públics, menys béns de posició (d’estatus) mitjançant canvis en la fiscalitat i en el marketing.
- Medi ambient i recursos: limitacions en el flux de materials i en la utilització de l'espai mitjançant una millor planificació de l'ús de la terra i la protecció dels hàbitats, així com una reforma fiscal ecològica.
- Localització: polítiques fiscals i comercials per enfortir les economies locals
En les dues
seccions següents es fa una mirada més detallada de dues àrees polítiques
específiques en relació a l’escenari de
baix/ no creixement: les estratègies per a la plena ocupació i el finançament dels
programes de govern.
Creixement econòmic i ocupació
"Llegint la literatura oficial o professional dels
països occidentals d'abans de 1950 es
troba, de fet, molt poc interès en el creixement econòmic com a objectiu polític” (Arndt 1978, citat a Victor
2008.) Aquesta situació va canviar a la
dècada de 1950 de manera que al 1960 l'enquesta econòmica mundial de la ONU declarava que “la reinterpretació,
a la Carta de les Nacions Unides, de l'objectiu de plena ocupació per adoptar l’objectiu del creixement econòmic constitueix un segon canvi fonamental
en el pensament de la política pública. "(Nacions Unides 1960, citat en
Arndt 1978 i Victor 2008).
Aquesta
declaració de l'ONU es basa en el coneixement dels primers treballs sobre el
creixement econòmic de Harrod, Domar i altres, dels quals es deriva que si la despesa agregada requerida per a la plena
ocupació a curt termini amplia la capacitat productiva de l'economia, seran
necessaris en el futur més augments en
la despesa agregada si es vol mantenir la plena ocupació. Aquesta relació entre
el creixement i l'ocupació s'accentua si la grandària de la força del treball també augmenta.
L'equació
1 expressa la relació entre el PIB, la productivitat, la força de treball i la
desocupació:
PIB = P
(1-U) L (1)
A on:
PIB és
el producte interior brut real
P és la
productivitat (el PIB real per persona ocupada)
L és la
força de treball o població activa (empleats més aturats)
U és la
taxa d'atur (aturats / població activa)
Entre 1976 i 2005, el PIB real de Canadà va augmentar un 127,6 %, la productivitat un 37,2 % i la mà d'obra un 65.3 %, mentre que la taxa d'atur va caure del 7,1% al 6,8%. El creixement substancial del PIB només va tenir un petit impacte en la taxa d'atur, ja que tant la productivitat com la força de treball també van créixer. El nombre absolut de persones aturades en realitat va créixer un 27,7%. Al Regne Unit durant el mateix període, el PIB real va augmentar un 133,3%, la productivitat un 102,9% i la força de treball un 14,4%, mentre que la taxa d'atur va caure del 5,4% al 4,9% amb un augment del 4,4% en el nombre de desocupats.3
Una via
possible per sortir del dilema creat per
aquestes influencies oposades sobre l'atur és reduir e l promig d'hores treballades per treballador: per tal
de convertir la desocupació
per a uns quants en més oci per a molts. Si més persones treballessin menys hores seria possible tenir plena ocupació sense haver de
dependre tant del creixement econòmic.
De 1976
a 2005 el promig d'hores treballades a l'any pels canadencs ha disminuït en un 6,3%. Si la disminució del promig d'hores
treballades hagués estat del 9,1% en comptes del 6,3%, al 2005 la taxa d'atur hagués
estat de 4% i no del 6,8%
per al mateix augment del PIB i de la força de treball. Al 2005, els
treballadors canadencs encara estaven treballant més hores, en promig, que a molts dels països de la
OCDE incloent Àustria,
Bèlgica, Dinamarca, França, Alemanya, Irlanda, Noruega, Suècia i el Regne Unit.
Si no hi hagués hagut cap disminució en el promig d'hores treballades entre
1976 i 2005, la taxa d'atur hauria estat del 12,7 % per al mateix increment del
PIB, productivitat i força de treball.
Al
Regne Unit, el nombre mitjà d'hores treballades per any va disminuir en un 10,7% entre 1976 i 2005. Si la
disminució de la mitjana d'hores treballades hagués estat del 11,5%, la taxa d'atur hagués estat del 4% al 2005,
donats els mateixos augments del PIB, la productivitat i la força de treball.
La
duració de la jornada laboral, inclosos els dies de vacances, pot tenir un impacte important en la taxa
d'atur. Repartint la mateixa quantitat de treball entre un
major nombre d'empleats la taxa d'atur es pot abaixar i la relació és estreta,
tal com ho demostren els exemples anteriors. És en aquest context que els
investigadors han estudiat la possibilitat de reduccions en el nombre mitjà
d'hores treballades pels treballadors per
contribuir a la plena ocupació. Des del punt de vista de la redefinició
de la prosperitat, els beneficis de l'augment de la productivitat podrien
repercutir en l'augment de temps lliure
i la reducció del impacte mediambiental en lloc de repercutir en augments de la
producció, del consum i del impacte ambiental.
La
jornada de treball reduïda és un dels
factors inclosos en el escenari de baix/ no creixement de la figura 3. Durant els 30 anys de simulació,
la setmana de treball disminueix un 14,1% en el període 2010-2035 de tal manera
que el promig d'hores anuals treballades al Canadà disminueix de 1.737 al 2005 a 1.492 al 2034.
Aquests valors son comparables als nivells propers o ja superats al 2006 per
Suècia (1.587), França (1.546), Alemanya (1.437), els Països Baixos (1.367) i
Noruega (1.360) (OECD 2007).
Els
països europeus han estat més proactius que Canadà i EEUU en la reducció del
temps de treball com a instrument de política d'ocupació. L'aritmètica de
reduir la taxa d'atur reduint el promig d'hores de cada treballador és
convincent. L'assoliment d'aquests guanys en l'ocupació en el món real és una
altra cosa però en una revisió dels estudis sobre els efectes de la reducció
del temps de treball en l'ocupació, Bosch troba que la majoria de països experimenta
un guany del “25 al 70% de l'efecte aritmèticament possible” (Bosch,
2000, p.180). Bosch ha examinat l'experiència europea i les sis condicions que
ell ha identificat com particularment importants per a l'èxit o el fracàs
d'aquesta política es resumeixen en la Taula 1. Assenyala que per fer factible una política de reducció de
temps de treball per reduir l'atur, la situació política general ha de ser l’adequada.
Hi ha d'haver l'acceptació dels empleats, dels sindicats i dels empresaris i el
suport de l'Estat.
Taula 1
Polítiques
per reduir la jornada laboral
- Compensació de salaris - Si la reducció de la jornada laboral i el increment salarial són negociats com un únic paquet, llavors una major reducció de temps de treball pot ser compensat amb augments salarials més baixos. "(ibid p. 182) Això podria ser més difícil amb un creixement baix o nul
- Canvis en l'organització del treball - “Les reduccions importants en les hores treball generalment hauran de venir acompanyades de canvis en l’organització del treball “ (ibíd. p.183) , d'altre manera les empreses tornaran a implantar hores extres i els efectes sobre l'ocupació no es materialitzaran
- Manca de ma d'obra qualificada - "Les polítiques de formació activa són un complement indispensable en les polítiques sobre la reducció de les hores de treball" (ibíd. p.183) ja que s’ha de garantir que hi hagi treballadors preparats amb la qualificació necessària per completar la feina que queda per fer quan els treballadors qualificats redueixin les seves hores.
- Cost fix per empleat – El fet que les prestacions es paguin en base a les persones empleades en lloc de en base a les hores treballades és un obstacle per a la reducció de les hores de treball perquè resulta costós pels empresaris. Canadà comparteix amb la majoria de països europeus occidentals la pràctica del finançament de programes socials a través de les contribucions que, en general, provenen dels guanys o dels impostos. Aquesta pràctica minimitza aquest el problema dels costos fixos
- L'evolució dels ingressos - "la taxa decreixent del salari real que s’estén a la majoria de els països industrialitzats ha reduït l'àmbit per aplicar reduccions del temps de treball i dels augments salarials simultàniament. "(ibid. p.184) Això és un seriós obstacle a menys que hi hagi un ampli suport en l'assoliment de la prosperitat sense creixement tot i que aquest obstacle es pot mitigar mitjançant una major redistribució dels ingressos. "Una condició prèvia fonamental per a les polítiques del temps de treball duta a terme a Alemanya i Dinamarca, per exemple, va ser una distribució dels ingressos estable i relativament equitativa " (ibíd. p.185).
- La normalització de les hores de treball – qualsevol reducció de la jornada de treball estàndard ha de tenir un fort impacte en les hores reals treballades. Si només genera més hores extres per a aquells que ja tenen un lloc de treball aquesta mesura que fallarà en l'objectiu de crear ocupació. És imprescindible que la reorganització del treball permeti una major flexibilitat de les hores treballades.
Font: Víctor 2008 resumit per de Bosch 2000
Quant a la política de treball en el futur, Bosch
arriba a la conclusió que “les jornades de treball més curtes són un
indicador de prosperitat ". (Bosch, 2000, p. 192) Així ha estat en el passat,
encara que recentment hem vist el ressorgiment d'un sector que treballa
llargues jornades i "no aconsegueix l'equilibri desitjat en les seves
vides entre el treball remunerat, la vida familiar i el temps personal i cívic
"(Figart and Golden 2000) Aquests són generalment homes amb alts
nivells d'educació en llocs de direcció. Al mateix temps hi ha persones,
més sovint dones, que estan subocupades i mal remunerades. Aquestes
circumstàncies contribueixen a accentuar l’augment de la desigualtat en els ingressos.
Layard en la seva obra sobre l'economia i la
felicitat arriba a la conclusió que “les persones sobreestimem la felicitat
extra que s'obté de les possessions extres" degut a que ens hi
habituem. "Es requereix una correcció dirigida cap a un menor esforç
de treball i, per tant, cap a un menor consum. "(Layard, 2005) Això
significa que una setmana laboral més curta no només contribuiria a
reduir l'atur, sinó que podria augmentar també el nivell general de felicitat
per als empleats que es troben millor treballant menys hores, per menys
ingressos i amb uns nivells de consum inferiors.
El finançament públic dels serveis en un creixement
econòmic baix/nul
El creixement econòmic proporciona als governs un
augment de recursos sense un augment d'impostos. En èpoques de creixement
ràpid, els ingressos procedents dels impostos dels beneficis de societat,
impostos sobre la renda i del valor afegit tendeixen a augmentar més ràpidament
que l'economia en el seu conjunt i això permet als governs proporcionar més
serveis, invertir més en infraestructures, reduir el deute, reduir impostos, o
alguna combinació de tot això. Aquestes són circumstàncies benvingudes
pels governs ja que hi tenen tant a guanyar amb el creixement econòmic
com qualsevol altre. Com es podria aconseguir una manera diferent d’enfocar una
economia que renuncia al creixement econòmic com a objectiu polític?
La comparació de l'escenari de” creixement
baix/nul” (figura 4) i l'escenari “fer el de sempre” ens pot donar una
idea d’aquesta nova perspectiva.
La Taula 2 mostra els valors d'algunes variables clau
a l'any base (2004) i als anys 2028 i 2034 per a cada un dels dos
escenaris.
En aquest il·lustratiu escenari de creixement
baix/nul, el PIB per càpita augmenta un 48% des del 2004 al 2028 i
després s'estabilitza. El PIB segueix una trajectòria similar arribant a un
increment del 61% abans d'estabilitzar-se. Aquest pic en el increment del
percentatge del PIB és deu al increment de la població que cessa al voltant de 2025.
La Taula 2 mostra com la composició del PIB canvia en el temps en cada un dels
escenaris. A l'escenari fer el de sempre la participació de cada un dels
principals components del PIB canvia molt poc, amb un lleuger augment de la
proporció de les despeses en consum acompanyat de lleugers descensos en la
participació pública i de les despeses en inversió empresarial. La
balança comercial neta fluctua entre el 0 i el 2% del PIB.
A l'escenari de creixement baix/nul la proporció de
les despeses en consum es manté al voltant del 58 per cent, les despeses en
inversió empresarial declinen fins al 12,2% com a
conseqüència del descens de la inversió neta cap a nivells de reposició,
les despeses públiques en béns i serveis, incloent la inversió pública,
s'eleven al 24,5% del PIB i la balança comercial neta s'eleva al 5,3%.
L'augment en la proporció de la despesa pública inclou l'augment de les
despeses anuals en alfabetització d'adults (0 $ al 2028 i 2034, màxim de 831 m$
al 20124) i cura de la salut (augment fins a 5 b$ a partir de 2019).
A més, la pobresa és eliminada mitjançant l'augment de les transferències
a les llars de 10.3 b$ a 2028, 9.6 b$ a 2034 amb un màxim de 15,0 b$ a 20195.
La suma total d'aquestes despeses es troba en el seu nivell màxim a l'any 2019
amb 20.0 b$ i disminueix fins a 15.3 b$ al 2028 i fins a 14.6 b$ al 2034, que
representen el 3,8%, 2,6% i 2,5% de les despeses totals del govern
respectivament6.
Taula 2
Comparació
dels escenaris fer el de sempre i baix/ no creixement
Any base
|
Fer com sempre
|
Fer com sempre
|
Creixement baix/nul
|
Creixement baix/nul
|
||
Unitats
|
2004
|
2008
|
2034
|
2028
|
2034
|
|
PIB
|
m$
|
1.121.318
|
2.425.258
|
2.951.727
|
1.801.544
|
1.800.01
|
PIB per càpita
|
$
|
38.053
|
63.201
|
74.474
|
51.894
|
51.873
|
Despesa de govern total
|
m$
|
247.772
|
501.666
|
600.285
|
413.781
|
438.507
|
Despesa de govern per càpita
|
$
|
7.589
|
13.708
|
15.152
|
11.919
|
12.631
|
Deute/PIB
|
%
|
62.1
|
27.2
|
22.1
|
28.5
|
30.0
|
Ràtio ingressos sobre beneficis
|
%
|
23.4
|
17.1
|
15.7
|
17.9
|
20.8
|
Ràtio impostos sobre
beneficis
|
%
|
24.3
|
17.7
|
16.3
|
16.1
|
19.6
|
Impostos sobre el carboni
|
$/tona
carboni
|
0
|
0
|
0
|
200
|
200
|
Composició del PIB
|
||||||
Consum
|
%
|
57.0
|
58.7
|
58.6
|
58.4
|
58.0
|
Inversions Empreses
|
%
|
19.6
|
19.6
|
19.2
|
13.1
|
12.2
|
Govern
|
%
|
21.7
|
20.7
|
20.3
|
23.0
|
24.4
|
Balança comercial neta
|
%
|
1.8
|
1.1
|
1.9
|
5.5
|
5.4
|
